Ernesto Collado: One (concert dramatitzat)

DATA: Divendres 30 de juny
LLOC: Delicatessen Club
HORA: 23:00
DURADA: 50 min


One reflexiona sobre els paisatges de la soledat urbana en l’acomodada societat del benestar. La satisfacció de qualsevol desig és el signe més clar de la seva fi. L’estat del benestar ha assolit la màxima expressió i ha eliminat la possibilitat d’un món millor. En aquest buit és on s’ha instal.lat el virus modern de la solitud. Una solitud entesa des de l’absència: no necessàriament l’absència física d’algú estimat, d’un company. Parlo d’una absència íntima i profunda que afecta als fonaments de la personalitat, de l’individu, i que te a veure amb la falta de referents, de certeçes i de fè. Una solitud secreta, inconfessable i quasi proscrita, i malgrat tot extremadament habitual en aquesta nostra era de la comunicació.

One no mostra, malgrat tot, un quadre descriptiu de “l’home que se sent sol” sinó que parla de la seva necessitat d’escapar, que es fa evident en cada joc i estratègia que s’inventa amb l’objectiu de disfressar el buit. L’imaginari de One es situa doncs en l’espai cap al qual ens dirigim, que defineix de forma molt més sutgerent i atractiva allò del que volem fugir.

Però existeix una altra idea, en l’actualitat igualment proscrita, que ha evolñucionat de la mà d’aquesta soledat y sobre la que One també parla. Em refereixo a l’idea de la mort. La consciència de la mort suposa entre d’altres coses una ruptura en la relació individu/espècie, una priorització de la individualitat en relació a l’espècie, i una decadència de l’espècie respecte de la individualitat. La mort, com a idea, només es fa present quan el jo la contempla o quan aquest es contempla a si mateix. En un temps de individualisme excessiu i d’extrem narcissisme la mort amenaça clarament la nostra integritat. Actuem com si fóssim immortals. La mort sempre ens sorprèn, com si es tractés d’alguna cosa totalment aliena a la nostra condició. Ens hem dedicat a borrar-la de la nostra quotidianitat de la mateixa manera que ens hem excluit, com a espècie, de la naturalesa a la qual pertanyem. Atrevir-se a parlar de la mort, admetre-la i fer-la present en les nostres relacions socials comporta una provocació, implica generar una situació excepcional i sempre dramàtica. La mort resulta molesta. Com també resulta molest parlar de la soledat overtament.

El resultat de tot això és un espectacle sorprenent i difícil de catalogar que inventa preguntes i fa reflexionar sense deixar d’entretenir amb el seu humor càustic i la seva desbordant humanitat:
Comença com un animat concert de rock. Tot just quan la primera cançó sembla arrencar, el líder de la banda, incapaç de continuar amb la farsa, interromp el concert i segueix amb un discurs ple de confessions i idees contratdictòries que ens parlen del perdut que es troba. Quan ja no té més a dir, quan la paraula ja no aconsegueix curarlo, segueix en silenci sense deixar de fer: es mira una pel·lícula d’animació, balla, representa animals, qualsevol cosa per no escoltar-se. Finalment assistim al seu enterrament, necessari per al seu posterior renaixement i la continuació del concert, que acaba amb un desconcertant bis musical que ens descobreix la veritat.